Aina Clotet, Núria Gago i Nausicaa Bonnín. Foto: Carles Oliva

Barcelona, tarda de dilluns. Uns quants clients de l’Hotel Barceló Raval prenen el sol a la terrassa-mirador de l’establiment mentre contemplen les vistes privilegiades de la ciutat. No sospiten que la seva tranquil·litat aviat es veurà truncada per l’aparició de tres noies descalces amb vestit de nit disposades a ficar els peus a la petita piscina per donar-se el primer bany de l’any, segons diuen. Se les miren encuriosits i no entenen res, la majoria són estrangers i per això no saben que la Núria Gago, la Nausicaa Bonnín i l’Aina Clotet són, malgrat la seva joventut, tres de les actrius catalanes amb més projecció. Però sobretot, tres persones amb una gran vitalitat i passió per la seva feina. Després de gairebé quatre hores censurant algunes de les seves propostes esbojarrades per la sessió de fotos –com robar el típic carret de tovalloles i llençols que pul·lula pels passadissos dels hotels- no tenim clar si han estat elles o el fotògraf i jo qui s’ha divertit més.

La vostra carrera va començar quan encara éreu unes nenes. Podem parlar d’explotació infantil?

[Riuen]

Nausicaa: Jo vaig començar als vuit anys amb una obra al Teatre Malic que es deia “Cartes a nenes” i que tractava sobre les cartes que Lewis Carroll escrivia a Alícia. Era una cosa molt petita i familiar: el meu pare era el director i la meva mare l’ajudant. Fins i tot sortia la meva gata! Em feia molta il·lusió i em vaig sumar al carro.

Aina: Jo sóc actriu per casualitat. De petits el meu germà i jo vam visitar els estudis de TV3 amb el meu pare, que és metge, perquè la periodista Fina Brunet li feia una entrevista. En aquella època començaven les ficcions i ens van fer un càsting d’arxiu. I d’allà em van agafar per “Estació d’enllaç”, una sèrie que havia de durar molt poc i que al final va estar quatre anys en antena. Aleshores vaig descobrir que el teatre m’agradava. Si no fos per això, jo crec que no hagués sigut actriu.

Núria: El meu cas és diferent. La meva formació va començar quan era una adolescent i als 17 o 18 estava en dues companyies de teatre i feia cercaviles i coses de carrer, però la meva primera feina en televisió va ser amb 20 o 21 anys.

El més curiós és que us heu format en altres coses gairebé abans que en interpretació.

Aina: Com que vaig començar amb 12 anys, em demanaven coses que no sabia fer, perquè tirava molt de la intuïció, per això em vaig formar a l’estudi Nancy Tuñón, que era on anava la Laia Marull, la meva germana a la sèrie. Vaig voler fer una carrera perquè m’agradava estudiar. Jo era de ciències pures, però vaig triar Comunicació Audiovisual perquè la podia compaginar amb el teatre.

Nausicaa: Jo vaig fer el primer curs de Filosofia i de Filologia Àrab. Encara que no he fet els tres o quatre cursos acadèmics a cap escola de teatre, he anat fent cursos de reciclatge professional. Penso que hi ha dues maneres de formar-se, jo he nascut amb el teatre i vaig triar aprendre sobre l’escenari.

Les tres heu sortit a “El cor de la ciutat”. Creieu que sèries com aquesta són una bona plataforma de llançament?

Núria: Per mi “El cor” va ser un training súper important: era la meva primera feina i feia 13 seqüències diàries, de vuit del matí a tres de la tarda, amb actors meravellosos. Jo ho recordo com una molt bona escola, vaig ser molt feliç i tinc grans amics d’aquella època. I m’ho vaig passar teta!

Aina: Jo també tinc molt bon record d’”Estació d’enllaç”, que va ser la primera sèrie que vaig fer. En aquest país hi ha actors brutals, que s’estimen molt la seva feina i que a més t’ho transmeten. Créixer amb aquesta cultura fa que no frivolitzis gens, que malgrat que la tele té un ritme molt heavy, valores molt la teva professió.

Aina Clotet, Nausicaa Bonnín i Núria Gago. Foto: Carles Oliva

Per què creieu que hi ha tants actors catalans que triomfen a fora?

Núria: Jo crec que aquí hi ha molt bones escoles de teatre, a més d’un amor i un respecte molt gran per aquesta feina.

Aina: I el teatre, en definitiva, és l’escola de tot. Et dóna disciplina, control dels horaris, t’obliga a estudiar molt i a deixar-te de petardismo i divinismo.

Núria: M’encantaria que aquesta feina tingués menys de tota aquesta cosa. Perquè és una feina, no s’ha d’oblidar, i tenim la sort de dedicar-nos al que ens agrada, i això ja és un regal en si mateix. Les festes s’haurien de fer als oncòlegs que salven vides, o als bombers, que s’enfilen a no sé on per rescatar algú.

Si hi ha tanta tradició interpretativa, per què els actors acaben emigrant a Madrid?

Núria: La gent no marxa a Madrid en busca de fama, el que passa és que de cop et truquen per donar-te feina i és clar, has de menjar. És evident que allà hi ha un panorama molt més nacional i hi ha més oferta. Però nosaltres tenim la sort, per la llengua, de tenir un doble mercat. Per un actor de fora de Catalunya treballar aquí és molt difícil, perquè o bé fa d’andalús, per exemple, perquè el personatge és així, o bé té una gran dificultat. El català és un punt extra. Un actor s’ha de formar en tots els idiomes que pugui perquè de cop et pot sortir una coproducció i pots escapar-te a treballar a un altre país.

Nausicaa: Jo no crec que es tracti d’una emigració, sinó que la gent se’n va on li ofereixen feina. Tot i que és cert que alguns agafen el camí equivocat en busca de fama i creuen que Madrid és el gran paradís, però siguis on siguis, sense constància i força de voluntat t’estavelles.

És difícil obrir-se camí o bé teniu la sort que us arriben moltes ofertes?

Núria: La sort és un factor molt important. Tinc companyes de promoció boníssimes que mai han fet res. No saps mai per què passa, així que quan tens una feina has d’intentar aprofitar-la des de la humilitat més gran, amb ganes d’aprendre.

Aina: Estic d’acord amb el factor sort, però també penso que hi ha una cosa d’estar i de fer. Quan algú vol ser actor i em demana consell sempre li dic: “Ho vols de veritat, de veritat, de veritat? Llavors t’anirà bé”. Igual sóc molt positiva, però crec que hi ha molts camins per arribar a un lloc, no només un. No cal tenir un Goya per obrir-te pas.

Nausicaa: Jo crec que sí que es difícil, i més en aquests temps que corren, en què hi ha molta gent amb talent i no hi ha feina per tots. Però si tens ganes i energia…

És una professió esgotadora?

Núria: No. Home, de sobte tens jornades eternes, però si t’agrada el que estàs fent, ho fas agust.

Aina: A vegades em pregunten com estic i contesto que feliçment cansada. Igual estàs fent una feina súper bèstia, llevant-te cada dia a les cinc del matí, però estàs feliç. El problema és que volem estar a ple rendiment tot arreu, i això costa.

Nausicaa Bonnín, Aina Clotet i Núria Gago. Foto: Carles Oliva

M’imagino que interpretar no és només posar-se davant una càmera.

Núria: Tots els papers requereixen molta feina. Jo ara acabo de fer un personatge dels anys 20 i he estat indagant la vida política i social d’Espanya i d’Europa en aquella època. Com era la situació de la dona, com era la forma de relacionar-se amb els homes, amb els pares… És molt interessant perquè descobreixes coses que no sabies i s’obre tot un món.

Aina: Jo sempre dic que aquesta és una feina que m’ajuda molt a entendre el món, i això és el que m’emociona. A “El cor”, per exemple, el meu personatge havia patit abusos sexuals durant la infància. Un dia em va parar una noia pel carrer i em va dir que a ella li havia passat això. I t’adones que has obert una porta.

Núria: A mi em va passar una cosa semblant amb “MIR”. Feia d’una noia que portava un implant coclear perquè no sentia bé. Els que els porten només et poden mirar als llavis perquè si els parles per darrera igual no distingeixen si ets un noi i una noia perquè les veus els hi sonen com metàl·liques. I de sobte hi ha gent que t’explica els seus casos i penses: “que bé, la tele també serveix per bones causes”.

Nausicaa: Perquè la tele és la via ràpida per aprendre i comunicar, per al bo i per al dolent. Jo crec que és un mitjà que encara ens queda per explotar i que ens pot ajudar a canviar moltes coses.

Cine, teatre o tele?

Núria: Bones històries, sigui en cine, en teatre o en tele. Jo sempre penso en el que volem explicar, no importa el mitjà.

Aina: Tant de bo pugui treballar en els tres perquè són mitjans molt diferents i cadascun et dóna moltes coses. El teatre és el més addictiu i on confrontes on estàs.

Nausicaa: Jo el teatre el comparo molt amb un concert en directe. Una cosa és el disc i l’altra és anar a un directe. M’encantaria compaginar-ho tot.

Quin personatge us hagués agradat interpretar?

Núria: Frida Kahlo a mi m’hagués encantat. I també la Colometa a “La plaça del diamant”.

Aina: Qualsevol personatge femení del Woody Allen. O la Claire de la sèrie “A dos metros bajo tierra”.

Nausicaa: Estava pensant el mateix! No ho volia dir perquè estàveu posant el nivell molt alt!

[Riuen]

I quin paper no faríeu mai?

Núria: Hi ha guions que de seguida t’entren i d’altres no.

Aina: Jo sempre intento guiar-me per l’instint, per la panxa. A vegades t’arriba un projecte i et quedes igual i no saps explicar per què.

Nausicaa: És veritat, a vegades passa que hi ha coses que sembla que no van amb tu.

Núria: O que llegeixes un guió i no et provoca ni un somriure ni una pessigolla a l’estómac i penses: “M’he quedat igual. Què volem explicar?”. Si a tu mateixa no et diu res, no pots transmetre res.

Suposo que sou grans consumidores de cine, teatre i tele. Recomaneu-vos alguna cosa que hagueu vist últimament.

Núria: Acabo de veure la pel·lícula “A ciegas”, adaptació del llibre de Saramago “Ensayo sobre la ceguera”. Increïble. L’ésser humà en estat pur.

Aina: Porto una bona temporada segrestada i tinc pendent veure moltes coses, però fa poc vaig veure “La casa de Bernarda Alba”, de Lluís Pascual, al TNC, i és meravellosa.

Nausicaa: Jo també estic una mica fora d’òrbita entre una cosa i l’altra. A mi em va fascinar molt la primera obra de teatre que vaig veure de Daniel Veronese, “Espía a una mujer que se mata”. “La Vergüenza” em va semblar una pel·lícula rodona, un guió molt acurat on res queda enlaire.

NÚRIA GAGO

Barcelona, 10 de març de 1980

Viu entre Madrid i Barcelona

Núria Gago. Foto: Carles Oliva

No pot evitar arrencar a plorar quan recorda que la gran actriu Mercè Lleixà, recentment desapareguda, va ser professora seva als inicis al Col·legi del Teatre. “Vaig tenir molts professors meravellosos perquè vaig tenir la sort d’estudiar en aquella escola, i la Mercè em va fer obrir moltes portes a dins meu, em va ajudar a conèixer-me més a mi mateixa i em va fer créixer molt a les seves classes. Encara estic encaixant la notícia”.

Núria ha cultivat una llarga formació en teatre amb mestres com Ramón Vila, Peter Gadish, Elena Munné, Carme Lluch o Xavier Ruano i ha actuat amb nombroses companyies. Va fer el salt al cine amb “Noviembre”, d’Achero Mañas.  Després vindrien títols com “Héctor” (Gracia Querejeta), pel·lícula que li va valer una nominació al Goya del 2005 com a Millor Actriu Revelació, “Tu vida en 65 minutos” (Maria Ripoll), “Una mujer invisible” (Gerardo Guerrero) o “Ciudad en celo” (Hernán Gaffet), per la que va haver d’aprendre l’accent argentí.

Però potser és més coneguda pels seus papers televisius des que va debutar a TV3 amb “El cor de la ciutat”. Des d’aleshores, ha participat en “Mis adorables vecinos”, “Más que hermanos”, “Serrallonga”, “MIR”, “Hospital central”, “Ell@s” i la més recent “Herederos”. És en aquest mitjà on ha fet la seva última intervenció: “Ull per ull”, de Mar Tarragona, una coproducció entre TV3 i TVE que està en preproducció.

AINA CLOTET

Barcelona, 23 de setembre de 1982

Aina Clotet. Foto: Carles Oliva

És l’Arlet d’”Infidels”, la nova sèrie de TV3 sobre un grup de dones que tenen per objectiu ser fidels a si mateixes. Montse Germán, Montse Guallar, Íngrid Rubio i Sílvia Bel l’acompanyen en aquesta aventura. Compagina la sèrie amb l’obra de teatre “Germanes”, que torna a estar a La Villarroel després de l’èxit de convocatòria que va obtenir quan es va estrenar ara fa un any. Ha trepitjat els escenaris catalans més importants amb obres com “Algo” o “Geloses”, entre d’altres.

A més d’”Estació d’enllaç”, el seu debut televisiu, Aina ha participat a les ficcions de TV3 “Des del balcó”, “Temps de silenci”, “Mirall trencat” i “El cor de la ciutat”. En cine va debutar amb “Anita no perd el tren”, de Ventura Pons, director que la va tornar a reclutar per “Animals ferits”. Amb “Joves” (Ramón Termens i Carles Torras) va guanyar el guardó a la Millor Interpretació Femenina als Premis de Cine de Barcelona. “53 días de invierno”, de Judith Colell, li va reportar el premi a la Millor Actriu i el d’Actriu Revelació al Festival de Cinéma Espagnol de Toulouse, pel·lícula amb la que també ha aconseguit el Premi Butaca a la Millor Actriu l’any passat.

Per si el teatre i la televisió no l’ocupessin prou temps actualment, va escriure, amb l’Àlex Mañas, el guió de la tvmovie “Positius” (TV3). I ara està immersa en el seu segon guió. “L’estic escrivint en col·laboració amb Jose Tirado i el meu germà, Marc Clotet, que també és actor”.

NAUSICAA BONNÍN

Barcelona, 28 d’abril de 1985

Nausicaa Bonnín. Foto: Carles Oliva

Acaba de guanyar la Biznaga de Plata a la Millor Actriu al Festival de Málaga per “Tres dies amb la família”, pel·lícula que també ha aconseguit un guardó per la seva directora, la debutant Mar Coll, i per l’altre actor protagonista, Eduard Fernández. Però no li agrada donar massa importància a la fita: “Això dels premis és molt relatiu. Dir que era la millor actriu de les 14 pel·lícules que es presentaven… és que jo crec que el concepte millor és molt subjectiu”.

Mentre espera l’estrena del film, a la tardor, ja participa en un altre: “El asesino a sueldo”, un pizza-western, com el qualifica el seu director, Salomón Shang, amb la violència com a tema principal. “És un registre que mai havia fet i que m’està obrint portes a nivell personal”. En cine la coneixíem per “La vida abismal” (Ventura Pons) i “Las vidas de Celia” (Antonio Chavarrías), entre d’altres.

Nausicaa porta el teatre a la sang. És filla de Hermann Bonnín, director d’escena de l’Espai Brossa, per això va pujar a dalt dels escenaris quan només era una nena. Des d’aleshores hem pogut gaudir de la seva experiència teatral en obres com “Magnus”, “Nausica”, “El jardí abandonat”, “La intrusa” o “El llibertí”, per citar només algunes. En televisió va participar a “El cor de la ciutat” i “Càmping”, ambdues a TV3.

Núria Gago, Nausicaa Bonnín i Aina Clotet. Foto: Carles Oliva